Manifestació pro Palestina (Barcelona, 10/01/2009)

Manifestació pro Palestina (Barcelona, 10/01/2009)

[caption id="attachment_29" align="aligncenter" width="450" caption="Manifestació pro Palestina (Barcelona, 10/01/2009)"][/caption]

Manifestació pro Palestina (Barcelona, 10/01/2009)

Ciències per al Món Contemporani: anàlisi dels continguts comuns

El BOE de 6 de novembre de 2007, publica el Reial decret 1467/2007 de 2 de novembre, que regula l’estructura del batxillerat i fixa els seus ensenyaments mínims. L’única matèria comuna totalment nova és la de Ciències per al Món Contemporani. Llegint els continguts específics ens adonem que hi ha un perill real que aquesta matèria es converteixi en un mer recull de problemes científics actuals.

Cinc dels sis apartats de continguts tracten de qüestions científiques d’actualitat, des del Big bang al GPS, passant per la clonació, el canvi climàtic, la nanotecnologia o la Internet, entre moltíssims d’altres. El Reial decret enumera mig centenar, pel cap baix, d’aquests “problemes cientificotecnològics d’incidència i interès social”. Naturalment per evitar que tants arbres no ens deixin veure el bosc, la solució no és tallar els arbres, sinó adoptar una perspectiva més àmplia i filosòfica. Però l’autèntica cultura científica no és mera erudició. Com ja deia Heràclit, conèixer moltes coses (polymathēs) no ensenya o dóna saviesa, intel·ligència, seny o comprensió (nous).

Potser seria més convenient, per tal d’assolir els objectius que es proclamen en el Reial decret, considerar aquesta matèria com un curs sobre la naturalesa i la història de la ciència i la tècnica contemporànies, un curs sobre el mètode científic, sobre les relacions entre la tecnociència contemporània i el seu context social. Tot això, sense oblidar, naturalment, fer divulgació científica de qualitat. La importància que té la cultura cientificotècnica en el tercer mil·lenni és equiparable a la importància que va tenir la cultura religiosa en el primer i part del segon mil·lennis.

Si volem que aquesta matèria no sigui una mera miscel·lània de la ciència contemporània, si volem que la cultura científica dels alumnes de batxillerat sigui sòlida i útil, i no sigui mera erudició sense sentit; haurem de fixar-nos especialment en l’únic apartat de continguts comuns que recull sis continguts de reflexió filosòfica i social sobre la ciència contemporània. Aquests continguts comuns haurien de donar sentit als continguts específics i permetre que aquesta nova matèria sigui realment un instrument de lluita contra l’analfabetisme científic i l’irracionalisme pseudocientífic o mític, i a favor d’una sòlida cultura i cosmovisió crítica. L’estudi dels problemes científics actuals només té sentit si són concrecions d’aquests continguts comuns.

Ara que els professors de batxillerat estan frisosos per veure en el DOGC la concreció que el Departament d’Educació faci d’aquesta matèria, que s’ha de començar a impartir el proper curs, pagaria la pena analitzar i comentar aquests continguts comuns que el Reial decret fixa per a les Ciències per al món contemporani:

1. “Distinció entre les qüestions que es poden resoldre mitjançant respostes basades en observacions i dades científiques d’aquelles que no poden solucionar-se des de la ciència.”

• Aquest enunciat es pot entendre com a mínim de tres maneres no excloents: a) Distinció entre ciència positiva i concepció científica del món; b) Distinció entre concepció científica del món i cientificisme dogmàtic o ideològic; i c) Distinció entre ciència i religió, és a dir, entre raó (filosòfica i científica) i fe.

2.”Recerca, comprensió i selecció d’informació científica rellevant de diferents fonts per donar resposta als interrogants, diferenciant les opinions de les afirmacions basades en dades.”

• Aquest contingut sembla fer referència a les fonts de coneixement científic; les relacions entre dades, lleis i teories; i a la distinció entre simplement creure, creure racionalment o justificadament, i saber amb seguretat. La ciència contemporània com a paradigma de la racionalitat teòrica.

3. “Anàlisi de problemes cientificotecnològics d’incidència i interès social, predicció de la seva evolució, i aplicació del coneixement en la recerca de solucions a situacions concretes.”

• A primer cop d’ull aquest contingut sembla fer referència a les tres tasques fonamentals de qualsevol tecnociència: Analitzar i explicar els fets passats i presents; fer prediccions científiques sobre el futur; i, com a suport cultural de la tecnologia, ajudar a canviar la realitat. Però la formulació que es fa d’aquest contingut comú sembla demanar una tasca impossible per contradictòria: preveure la evolució dels problemes cientificotecnològics, però això no pot ser equivalent a fer prediccions científiques sobre el futur de la ciència i la tecnologia. I això últim, com ens va ensenyar fa més de seixanta anys Karl Popper, és una forma d’historicisme: mai no podrem saber avui el que sabrem demà. La història (i menys la història de la ciència) no és una ciència predictiva i mai no pot pretendre descobrir lleis científiques que ens permetin fer prediccions sobre el futur dels nostres coneixements científics. Això no vol dir que la ciència ficció (o ficció científica) i la prospectiva puguin ser instruments útils per motivar l’estudi de la ciència i de la tècnica contemporànies en el seu context social.

4. “Disposició a reflexionar científicament sobre qüestions de caràcter científic i tecnològic per prendre decisions responsables en contextos personals i socials.”

• Es pot entendre com una crida a la racionalitat pràctica individual i col·lectiva. I a l’estudi de l’epistemologia o filosofia de la ciència, i de l’ètica i la política de la investigació científica. Caldria assenyalar la importància de la història de la ciència i de la tècnica per a l’estudi de la filosofia de la ciència i de la tècnica. Hauríem de tenir sempre present la repetida afirmació d’Imre Lakatos, paràfrasi kantiana: “Sense història de la ciència, la filosofia de la ciència és buida; sense filosofia de la ciència la història de la ciència és cega”. I afegir que tant la filosofia i la història de la ciència com l’ètica i la política de la ciència són continguts imprescindibles, en un estudi de les ciències per al món contemporani que no sigui ni buit, ni cec, ni immoral.

5. “Reconeixement de la contribució del coneixement cientificotecnològic a la comprensió del món, a la millora de les condicions de vida de les persones i dels éssers vius en general, a la superació de l’obvietat, a l’alliberament del prejudicis i a la formació de l’esperit crític.”

• Resulta indiscutible la contribució de la tecnociència al progrés del coneixement i a la millora de les condicions de vida dels humans. És obvi que la ciència és el millor paradigma de progrés i de racionalitat teòrica. Esperit crític, esperit racional, esperit científic i lliure de prejudicis són sinònims. Però, en aquest elogi de la ciència, resulta científicament discutible afirmar com un fet que cal reconèixer: “la contribució del coneixement cientificotecnològic (…) a la millora de les condicions de vida (…) dels éssers vius en general”. És difícil pensar que des de la Revolució Científica dels segles xvi i xvii fins al segle xxi hagin millorat notablement les condicions de vida dels animals no humans. Malgrat el recent reconeixement dels animals com a subjectes de drets, és fàcil trobar exemples per refutar que la vida dels animals d’experimentació, dels animals criats per a l’alimentació humana, dels animals salvatges… hagi millorat significativament gràcies a la tecnociència.

6. “Reconeixement de les limitacions i errors de la ciència i la tecnologia, d’algunes aplicacions perverses i de la seva dependència del context social i econòmic, a partir de fets actuals i de casos rellevants en la història de la ciència i la tecnologia.”

• Es pot pensar que aquest contingut demana, entre altres coses, l’estudi de la fal·libilitat com a característica definitòria del coneixement científic i del seu mètode d’assaig i error (en contraposició a la infal·libilitat del coneixement religiós, base del dogmatisme teòric i del fanatisme en la pràctica). També sembla que demana un estudi de la ciència en el seu context socioeconòmic i històric. L’estudi de les “aplicacions perverses” hauria d’evitar caure en tecnofòbies irracionalistes; analitzar la funció del científic i el tècnic en una societat democràtica (i no tecnocràtica), i animar els alumnes a menjar els fruits de l’arbre del coneixement.
• La metàfora no vol ser ofensiva, però molts professors de batxillerat que coneixen bé els seus alumnes adolescents i lluiten contra els elements pseudocièntifics (astrologia, pseudotecnologies) i mítics (irracionalismes diversos) de la seva concepció del món, estarien d’acord a opinar que igual que davant d’una tribu de caníbals antropòfags no resulta urgent l’explicació dels inconvenients i perills de la dieta vegetariana, tampoc és urgent ensenyar als adolescents els perills (indiscutibles) del cientificisme dogmàtic i de la tecnofilia acrítica. Naturalment que volem que els nostres alumnes siguin científics crítics o raonablement racionals (que és l’única manera de ser racionals), però el perill de ser excessivament científics o de considerar la ciència com una religió o secta no és, ara per ara, un perill real entre el nostre alumnat.

Pere de la Fuente i Collell

Grup de Filosofia i Història de la Ciència de Santa Coloma de Grament

En favor de la racionalitat

“La raó no ens dóna raons per actuar raonablement. No aspira a això. No hi ha cap argument en favor de la racionalitat, perquè tots els arguments estan basats en ella i la pressuposen. La raó no fa cap esforç per seduir-nos per a que la obeïm. Es limita a parlar. Això és tot. Si la desobeïm, amb això demostraràs la classe de persona que ets.”

James B. Pratt. La raó en l’art de viure: un llibre de text d’ètica (1949) 

L’efecte Mpemba

Lipori és una paraula que significa la vergonya benvolent que se sent quan un amic està fent el ridícul. Aquesta sensació de vergonya aliena, ho recordo perfectament, va ser el que vaig sentir quan el meu amic, Erasto Mpemba, va aixecar la mà per fer una pregunta al Dr. Osborne, un físic que el director del nostre institut havia convidat a fer una conferència sobre “La Física i el desenvolupament de Tanzània”.

Sabia la pregunta que el meu company volia fer (des de feia anys era un tema que el turmentava), i havia intentat dissuadir-lo. Sabia també la reacció de riure que provocaria entre els companys i d’enuig entre alguns dels professors. El que no sabia ningú era quina seria la reacció del conferenciant. La conferencia havia estat curta i interessant. No tots els anys ens visitava un professor universitari i allò que en un institut de la capital podia ser normal, al nostre centre, el Mkwawa High School de Magamba, era un fet excepcional. L’Erasto des del primer moment que es va iniciar el col·loqui va aixecar la mà. El director havia presentat el conferenciant i ara donava paraules fent veure que no veia la mà de l’Erasto. Assenyalava altres alumnes que preguntaven sobre les proves d’accés a la universitat o sobre temes de cosmologia. Va ser el Dr. Osborne qui va animar l’Erasto a fer la seva pregunta. Els alumnes, que fins ara havien tingut un comportament excel·lent, van començar a moure’s i a fer soroll. L’Erasto va dir: “Per què l’aigua calenta es congela abans que la freda?”. Els riures i els comentaris sobre la que al nostre institut ja es coneixia com la “física de Mpemba”, van inundar la sala. El Dr. Osborne no entenia què passava, però va estar molt simpàtic, li va demanar a l’Erasto que repetís la pregunta. Llavors es va fer un gran silenci, l’Erasto va dir: “Si s’agafen dos gots idèntics amb iguals volums d’aigua, un a 35° C i l’altre a 100° C i els fiquem en un frigorífic, es congela abans l’aigua que estava a 100° C. Per què?”. El Dr. Osborne es va mostrar molt interessat. El primer que va fer va ser preguntar-li si havia fet l’experiment. Recordo que l’Erasto li va dir que des de feia cinc anys, quan havia descobert per casualitat que així podia fer gelats més ràpidament, l’havia repetit molts cops i sempre amb el mateix resultat. El Dr. Osborne va dir que no sabia quina resposta donar-li, però que li prometia fer l’experiment quan tornés a Dar es Salaam.

Al dia següent, tot l’institut parlava de l’Erasto. La majoria de companys i professors pensaven que els havia avergonyit fent aquella pregunta, i que el seu objectiu era plantejar al Dr. Osborne un problema que no fos capaç de resoldre. El nostre director es va mostrar més comprensiu i ens va demanar que féssim l’experiment. La setmana següent van canviar moltes coses. Els alumnes i el director van fer l’experiment i van poder comprovar astorats que l’Erasto tenia raó. Des de la capital, el Dr. Osborne va trucar al director per explicar-li que havia hagut de renyar un ajudant seu que havia manipulat els resultats, perquè segons ell “havia repetit l’experiment molts cops i no aconseguia que li donés el resultat correcte”. L’Erasto va rebre una invitació del Dr. Osborne per visitar el seu laboratori i per fer un article conjuntament amb ell sobre l’experiment, que es publicaria en una revista científica.

En poques setmanes, la sensació de vergonya aliena va passar a la d’orgull de tenir un amic famós. Això va passar ja fa molts anys, el 1969. Avui quan algun físic es pregunta perquè l’aigua calenta es congela abans que l’aigua freda, un problema que continua obert, acostuma a recordar que Aristòtil, fa més de dos mil anys, i Descartes, fa quatre segles, ja s’havien adonat d’aquest efecte Mpemba, però també es recorden d’aquell estudiant de secundària d’un país africà que va haver de suportar les burles de companys i la incomprensió de professors i amics per defensar els fets i la ciència davant del dogmatisme i de les idees preestablertes.

                                                                                    Siki Buhemba

Ni real ni imaginable

Hi havia una vegada un poble… O no? Bertran tenia molta imaginació, però allò que explicava del seu poble era absurd i inimaginable. El seu era un poble impossible. La majoria de nosaltres sabem distingir la imaginació de la realitat. Però aquell poble no només no era real, sinó que tampoc es podia imaginar. Era tan inimaginable com un cercle quadrat o un fadrí casat. Bertran estava acostumat a realitats estranyes. Havia arribat a l’edat de 26 anys, després d’haver celebrat només sis aniversaris del seu naixement. Això el feia un jove peculiar, però no impossible. De fet, al poble hi havia dues dones bessones, la Maria i la Milena, a les quals els passava una cosa semblant: tenien 43 anys d’edat i només havien tingut deu dies d’aniversari. Era fàcilment imaginable les circumstàncies que havien fet possible aquests fets aparentment absurds. L’edat és el temps transcorregut des del naixement. L’aniversari del naixement coincideix amb la data de naixement. Cada quatre anys hi ha un any que no té les mateixes dates, és l’any de traspàs. La Maria, la Milena i en Bertran van néixer un 29 de febrer, una data que apareix amb menys freqüència que una vegada l’any. De fet era molt estrany, com explicava en Bertran als forasters, que en un poblet de només quatre-cents habitants hi hagués tres persones que tinguessin més anys que aniversaris. Bertran havia calculat que la probabilitat que una persona tingui més de n anys d’edat al seu enèsim aniversari és d’una entre 1.460 o, potser una mica més, si tenim en compte que l’hivern, en aquell país, era l’estació de l’any amb més naixements. Bertran estava convençut que el seu poble era únic per moltes raons i una d’elles era per tenir una proporció extraordinària de nascuts el 29 de febrer. El poble d’en Bertran era peculiar i fins i tot estrany, però quan Bertran parlava del seu poble tothom creia que era real i com tot allò que és real és possible i imaginable. Bertran, que feia de barber del poble, explicava una altra cosa peculiar que no només era estranya, sinó que, pensant-hi una mica, es veia absurda i totalment inimaginable. Explicava que, al seu poble, el barber hauria de viure al poble i afaitar tots i només aquells homes del poble que no s’afaiten ells mateixos. Això, deia molt convençut, és el que ja feia el seu pare, Bertran Rossell, que va ser fins a la seva mort el barber del poble i el que també feia ell. Al seu poble, deia Bertran, tothom és afaitat per mi que sóc el barber si i només si no s’afaita ell mateix. Aquesta afirmació d’en Bertran feia sospitar que el poble era inimaginable. S’afaita Bertran ell mateix? El barber Beltran s’afaita ell mateix si i només no s’afaita ell mateix. Això és impossible. Aquest poble i els contes que parlin sobre ell són tan impossibles i inimaginables com aquells on es fabriquen els cercles quadrats i els fadrins són casats. Quan Bertran no tenia clients feia de científic i es dedicava a confirmar lleis ornitològiques. Si vols comprovar que tots els corbs són negres, què has de fer? A primera vista sembla que el més recomanable és anar al camp (amb perill que els mosquits et piquin) i mirar corbs. Si veus molts corbs, i tots els corbs que veus són negres pots pensar que la llei ornitològica que afirma que tots els corbs són negres ha estat més confirmada. Però, dir que tots els corbs són negres és equivalent a dir que totes les coses que no són negres no són corbs. Per això, Bertran es dedicava a la seva barberia a confirmar aquesta segona afirmació: la seva bata no era negra ni era un corb, la seva cadira no era negra ni era un corb, el seu mirall no era negre ni era un corb… Si així confirmo que les coses que no són negres no són corbs, també estic confirmant l’enunciat equivalent que diu que els corbs són negres. Els contes expliquen fets reals o irreals, vertaders o imaginaris. Bertran no era cap contista, explicava paradoxes.